Li ha costat, pero al final se m’ha guanyat!
Ara ja puc parlar amb propietat y coneixement de causa.
Divendres passat vaig dir adeu al coi de pors i patiments que no em deixaven anar a un concert de Lax’n'Busto. Just avans de que comences la gira, em moria per anar a un concert, estava convençuda de que el Salva seria el rei de l’escenari i m’entusiasmaria desde el primer acord. Pero despres… van arribar els “i si no m’agrada?” “i si em decepciona molt?” “i si m’agafa un atac de nostalgia i em foto a plorar a la primera fila?” o pitjor “i si m’agafa un atac de fastic i vomito a la primera fila?”. Massa perillos com per posar-ho en pràctica.
Els concerts anaven passant i jo seguia acollonida a casa, veient como cadascú m’explicava la seva:
” es una pasada, no para dalt l’escenari, es genial!!!”. “A mi no m’acava de fer el pes…”, y la mes concorreguda, a la vegada que la ves obvia: “home, el pemi es…”.
Divendres passat vaig agafar el cotxe del vell (despres de molt suplicar, aixo si) i a la meva germana i vaig fer via cap a coma-ruga, els nous lax m’esperaven per ensenyarme en que s’havien convertit.
En quan als canvis generals, alomillor vaig veure a un rovirosa especialment animat (mare meva quin fart de ver voltes salts i d’altres acrobacies!!!) a un jesus bastant prim (pero amb la seva panxeta sempre). Al Jimmy i al Edu no els vaig veure per culpa de l’escenari tan alt. Pero parlem de qui interesa, del salva. Prometo ser sincera:
No es que anyores al Pemi, tinc asomit fa temps que no hi es, el que al principi no m’agradava era la seva manera de fer (encara que pensant-ho bé, la ombra del Pemi segur que planejava per alla…). Em posaven especialment nerviosa un parell de detalls, com per ejemple la tremolor de la seva ma dreta quan canta (sospito que no ho controla) i la mania de treure la llengua continuament (si no ho fes tan sovint, seria fins i tot sexi).
Pero finalment s’em va posar a la butxaca, per tot en general (em vaig acabar acostumant als tremolors i a la llengua) pero sobretot per 3 detalls:
- Detall 1: El final de “una altra vegada”, dios mio que bozarron madre mia de mi vida y de mi corazon virgen de la teta al hombro!
- Detall 2: La posada en escena de “Perdut”, mooooooooooooooooooooooooooooolt guapa, molt apache (guiño a las takies sin saberlo. Eso es el subconsciente, como se parece tanto a Mark…)
- Detall 3: Com si el tio se n’hagués adonat de que encara no em tenia convençuda, no se li acut altra cosa que cantar uns quants de versos de la tornada de “Ara”, mirant-me fixament amb aquests ulls verds que déu li ha donat! Aqui es on ja em va acabar de matar definitivament.
Salva, has passat la prova (mare meva, com si li importes haverla passat o no…). A partir d’ara tens tota la meva admiració i respecte. Ens veiem en el próxim bolo.